Resultados 2015 I Ediciones anteriores

Alzóse entre las dunas del desierto una ciudad inmensa, provista de jardines colgantes, rascacielos
de metal y luces centelleantes. Miles de personas caminaban a diario por sus calles laberínticas,
llenando cada esquina de palabras, canciones y peleas desenfrenadas. El sol decrecía y se
encendían las luces de neón, formando una espesa nube de colores y de misterioso resplandor. El
oasis de neón abría las puertas a los caminantes en busca de placeres y diversión. Mujeres
metalizadas movían sus piernas invitando a la entrada de los palacios dorados, lejos de la arena del
desolado desierto. Y llegaban las personas, cual hormigas sobre un manto de luces, en la
búsqueda de un lugar cálido donde pasar la noche. Extraños sin rumbo, que aterrizaban como
moscas en la tela de araña, que los atraía con el parpadeo de una luz esmeralda.

El oasis se elevó ante un inmenso haz irisado. Las calles se despegaron de la arena, que abatió
enfurecida contra los edificios. Las luciérnagas desembocaron en un mar de brillantez mientras la
gente observaba con asombro el espectáculo del ruido y el fulgor de los faros volátiles. Pronto
desaparecieron las dunas del desierto, tras una canción de despedida y surgieron frondosos
bosques y heladas cordilleras oscuras. A su paso, la ciudad perfilaba una atmosfera inquietante de
destellos dorados. La gente de la superficie, al ver el buque aparecer entre las nubes, no podía
contener un océano de lágrimas. Frente el fuego primitivo de las aldeas, explicaban a los otros la
fugaz aparición de la luz del mundo tras el cielo apagado.

Pero la luna palideció y desaparecieron las personas, ahogadas en baños de mármol, congeladas
ante calles sin salida, bajo las ruedas de un coloso en llamas. Callaron las voces, murieron las
canciones y finalmente el silencio invadió las esquinas, sólo interrumpido por el vaivén eterno de
los muñecos resplandecientes. Allí siguieron las luces de neón, parpadeando eternamente. Esta
vez, sin embargo, no hubo nadie que las disfrutase. Sin perder su resplandor, dejaron de brillar.

El món va deixar de ser el que sempre havia sigut quan la gent va deixar de mirar la llum i va mirar
com ells volien. La realitat perdia forma i començava a convertir-se en un mite, una llegenda, fins a
arribar a ser una simple paraula que desapareixia en el seu propi context./

El tangible es convertia en intangible, i l’intangible en tangible, recordant la paradoxa que ha
perseguit més a la humanitat fins a aquest moment, en què la resposta, és ignorar la pregunta./
Què és real? Què no ho és? Tots aquests interrogants passaven inadvertits en una societat que
aprofundia més en l’irreal que en el real.

El publicista mirava la ciutat i es sentia orgullós dels canals que havien substituït les carreteres. Els
vaixells navegaven a grans velocitats derrapant a cada cantonada per fer néixer una cortina per on
hi corria la llum. Es passejava a sobre de cada gota fent saltironets per arribar als peus d’una gran
columna que subjectava uns tubs enormes que s’afegien per l’interior de gratacels i després
sortien com un sistema de canonada per on hi passaven llançadores. I cada un dels edificis
s’aixecava d’un terra florit per arribar al cel, on enormes boles daurades eren suportades per
il·luminar la ciutat enfosquida.

No obstant això, el publicista en el que es fixava més era en l’alta velocitat que sacsejava la ciutat.
Tot anava molt ràpid. Tot corria i desapareixia davant dels seus ulls, que observaven els canals i la
llum. Sobretot la llum, ja que era el que venia.
Era peculiar la feina de vendre llum. Ell li deia vendre il·lusió. L’empresa portava més de cinquanta
anys en el negoci i tenien un lema força interessant. “No deixis que la llum t’enganyi, ella et fa
veure el que vol. Decideix tu què vols mirar!”

Recordava l’entrevista per aconseguir la feina, en què li van preguntar què veia en un parell de
fotografies. Li va sorprendre veure tot de gent amb la cara cremada, les dents tortes i dones
excessivament grasses. Imperfeccions, va contestar. Però, quan aquell home va tancar el llum, va
aparèixer una esfera que brillava amb llum pròpia. Li van preguntar de nou què veia.

Veia un home saludable, una filera de dents perfectes, una dona prima i alta. Tot havia canviat, fins
i tot l’entrevistador li semblava força atractiu.
Però, en encendre el llum, tot va tornar a la normalitat. Ja ho entenia. Entenia el que venia. Venia
felicitat. Venia la felicitat en un pot de vidre pintat per no veure el que hi havia dins. L’etiqueta
mostrava alguna cosa deliciosa, encara que el vidre es podía trencar amb facilitat.

Si la llum el que fa és rebotar a un objecte i entrar dins del nostre ull on la retina projecta la imatge
i la transmet al cervell invertida, per què ells no podien canviar la llum i fer veure el que volien?
Encara que no era exactament la llum el que venien, sinó la imatge que anava al cervell.

Al publicista li semblava una bajanada. Tot es veia bé en el món on vivia. Les dones ja eren
boniques, les flors tenien un color més intens que mai i el cel mantenia sempre aquella tonalitat
blavosa tan pulcre i especial.
Com que acabava de sortir d’una reunió esgotadora, es va estimar més fer una cosa que feia anys
que no feia: estirar-se en els camps florits. Així va arribar als peus d’un gratacel i es va asseure
davant un canal.

Era estrany, les flors tenien un tacte més aviat punxegut i no feien bona olor. Però el que ell veia
tenia més sentit, i així va continuar relaxant-se. Va tancar els ulls, esperant notar l’aire fi que
acariciava els cabells a totes les dones. Volia sentir el contacte d’un vent fresc, però només notava
un aire calent, amb olor d’humitat.

Llavors el publicista escoltà a algú moure’s davant seu, i, en obrir els ulls, va passar una cosa fora
del normal. Fou tan sols una mil·lèsima de segon, una mil·lèsima molt llarga en què va veure un
home davant seu removent les escombraries. Un home pelut, prim, amb robes que recordaven a
draps vells. Però en un segon tot canvià. Veia un home robust, bonic, amb roba de qualitat i afaitat
a la perfecció, buscant alguna cosa dins d’una maleta.

Curiós, ja li havia passat abans. El publicista pensava que potser hauria de deixar de prendre els
dos dits de whisky matiners, i va marxar d’aquell lloc pensant que tot seguia igual. Als seus ulls,
enmig d’un passadís, la gent rebuscava a l’interior de les seves maletes, a fora, els nens jugaven
amb pilotes que, en tocar a terra, sonaven com una llauna buida. També hi havia homes que
dormien al costat dels edificis, sense fer cap soroll.

I el publicista caminava veien el que veia. Mirant el que per ell sempre havia sigut una realitat
definitiva i ignorant la realitat de molts d’altres.

Així és com el tangible es converteix en intangible, i l’intangible en tangible, recordant la paradoxa
que ha perseguit més a la humanitat fins a aquest moment, en què la resposta, és ignorar la
pregunta.

Niños jugando en sus calles a pleno sol
quedan totalmente enmudecidos
al notar un temblor bajo sus piernas

Es su amada tierra que ha despertado
como el rugir de la bestia cuando despierta.
Sin importarle el lugar ni la hora.

Gritos de desesperación y de rabia
contra alguien que todo te lo ha dado
y en pocos segundos todo te lo quita.
Cuando el mundo se hunde sin reproche.

Juguetes sin dueños
hogares sin alma
polvo y escombro
oscuridad e impotencia
en sus ojos de inocencia

Ligeros sollozos, respiración inquieta
pequeños destellos, un haz de luz penetra
por una pequeña grieta que calienta su cara
y vuelve a latir su existencia.

Manos acogedoras, desgarrando sus ropas
calor en su piel
su vida renace sin saber el porqué
hace pocos segundos todo se desvanecía
todo el mundo, Nepal, moría.

Y ahora sentía una calma inquietante
pero un destello de luz, abría sus ojos
sin poder reconocer su tierra
pero volviendo a vivir en ella.

Futuro con luz, pero incierto
presente escalofriante
con un pasado alegre y vivo
para los más afortunados.

Ciencia y humanidad unidas
en busca de vida.
Rayos de sol, luces con batería
juntos con la esperanza de alargar vidas

Todo qué hacer es poco
cuando se trata de salvar
miles de corazones

Hombre y ciencia,
los más poderosos
para hacer volver a sonreír.
A esos niños jugando a plena luz del día

El futur no sabem com serà,
però ens el podem imaginar
amb vehicles voladors
i robots destructors.

Però, del cert, res no en sabem.
El futur pot ser de moltes maneres,
però només una serà la verdadera.
Llums llampants potser hi haurà,
la claror de molts planetes tindrà.

Potser hi haurà grans edificis construïts
per uns homes mig adormits.
Tant potents seran les seves llums,
que faran por als més petits.
Però, del cert, res no en sabem.

El món funcionava, amb plaques solars,
Quan el sol marxava, tot era apagat.
I en la nit més fosca, sens lluna ni estels,
Tot era silenci, tot era serè.

Llavors que el món jeia, dormint, descansant,
Jo donava voltes, a tot el passat.
Érem tan curts que no ens en vam preocupar?
De combustibles fòssils, no en vam guardar cap.

No n’hi ha prou amb molins de vent,
I les preses d’aigua, van tan malament!
Tots és massa antic, no hi ha pressupost,
La claror és l’única que salva tothom.

I ara haurem de viure, esclaus de la llum,
La nit ja no és festa, la pau s’estén lluny,
Tothom és a casa, submís, derrotat,
Esperant l’albada, que ens deslliurarà!

Hacia dos meses la fuente de energía no renovable más importante, el petróleo, se habíaconsumido. Eso solo significaba una cosa: si no encontraban una solución, todos los avances que
habían hecho a lo largo de la humanidad no servirían para nada.

Se habían reunido todos los científicos del mundo especializados en los recursos naturales
renovables para debatir si el sol, el viento y el agua serían suficientes para abastecer a toda la
población. La respuesta era muy sencilla, no. Habían calculado que aguantarían un año más y,
luego, poco a poco se irían quedando sin recursos. Tres días después de que los medios
informasen de estos acontecimientos un científico llamado Cameron Morgenstern encontró una
solución al problema que acechaba a la humanidad.

Cameron vivía en Islandia, cerca del volcán Hekla. Por las mañanas iba a pasear y daba un rodeo a
este. Una mañana mientras paseaba algo le llamó la atención, algo que estaba en el suelo. Era una
piedra, esta era de un color verde chillón con motas moradas. La cogió del suelo y se la llevó a su
casa. Una vez en esta se dispuso a limpiarla con tal de ver si ese era su color natural o simplemente
era una piedra pintada por algún chiquillo. Al entrar en contacto con el agua, la piedra comenzó a
brillar y a emitir energía luminosa. Al cabo de cuatro días se encontraba sentado frente a unos
doscientos científicos explicando las características del mineral al cual había llamado el Camorge,
haciendo referencia a su nombre. La mejor de ellas, era inagotable, la peor, no sabían donde se
encontraba.

Durante una semana entera la mitad de la población del mundo estuvo buscando la localización
del Camorge. Finalmente se dieron cuenta de que se encontraba en el interior de los volcanes, un
sitio casi inalcanzable. Ingenieros, arquitectos y mecánicos se habían reunido y habían conseguido
diseñar una máquina que perforaría la piedra de los volcanes y permitiría a un grupo de alpinistas
especializados penetrar en estos y extraer el máximo número posible de Camorges.
Pasados tres meses habían fabricado alrededor de diez mil de estas máquinas. La primera prueba
fue hecha en el volcán Hekla. Primero habían atornillado el aparato a la piedra. Luego con un brazo
giratorio, el artilugio fue penetrando poco a poco en la roca, extrayendo trozos de roca casi más
grandes que el propio artefacto. Durante diecisiete horas tanto operarios como máquina
trabajaron sin parar. Una vez hecho el agujero, seis alpinistas, cargados de cuerdas y poleas
atravesaron el orificio.

La visión era espeluznante. Era un pozo de unos doscientos metros de ancho y su profundidad era
incalculable. Los seis alpinistas alumbraron con sus linternas abajo y, lo único que alcanzaron a ver
fue una mota diminuta de un color anaranjado, lava. De nuevo alumbraron con sus linternas pero
esta vez a la pared. Verde y morado fue lo único que vieron. Una extensión de dimensiones
colosales de Camorges que los podría llevar a la salvación. Durante siete días y siete noches
extrajeron el mayor número posible de minerales, pero no solo en el volcán Hekla, si no en todos
los volcanes registrados del mundo.

Durante todo este periodo de tiempo habían ido adaptando todos los edificios del mundo a las
nuevas necesidades. Habían instalado una esfera hueca en lo alto de todos los edificios la cual
llenarían de agua e introducirían dentro uno de estos minerales. La energía luminosa que
desprenderían sería transformada en el tipo de energía necesaria para sustentar al edificio.

Catorce días después, Cameron Morgenstern estaba en lo alto de un edificio, listo para introducir
el primer Camorge en lo que sería su nuevo hogar, la esfera del Empire State Building. Poco a
poco introdujo la mano en una pequeña ranura de la esfera. Abrió la mano y dejo caer el mineral.
Quedó cegado por la luz que desprendía, una luz que les había salvado a todos, una luz que
siempre permanecería allí.

Arribarà el dia en què es podrà
encendre i apagar estrelletes amb la mà.
Des de l’altra banda de l’oceà,
gràcies a la llum d’un bell astre,
ens podrem retrobar.

Podrem escriure poemes al cel,
i a la nit fer-los brillar.
Poetes d’arreu, creadors del món,
l’evolució està al vostre favor.

Hi haurà nits fosques,
on al cel un tel opac impedirà
fer arribar l’esperança dels mots
allà on un poeta, un jorn, es desesperà.

També hi haurà nits que serà de dia,
i la claror dels adjectius tallarà el son
a tots aquells que dormen sense saber encara qui són.

I una nit d’enyor, amb mi voldràs parlar:
s’encendran els somnis a l’embolcall de la terra,
i jo, assegut vora un estel llunyà,
faré trametre un punt de llum incandescent des d’una galera.

Perquè si algun fet cert hi ha al món,
és que on hi ha foscor,
és on més brillen les estrelles,
car els il· luminats ho controlen tot,
i han decidit per a ells un cel de foscor.

Tant de bo allà on hi ha més faroles,
comencin a brillar més els estels,
i allà on la fosca es fa evident,
s’hi instal· lin bombetes més potents.

Però, si us plau, que mai enlloc no s’apaguin les estrelles…

El viatge,
qui et caracteritza.

Les formes
qui et distingeixen.

La intensitat,
qui et desfasa.

La necessitat,
dels qui t’adorem.

Fomentes la vida.
Apareixes, en la immensitat,
en la solemne tristor,
en els cors dels éssers.

Enraones amb la foscor,
per l’existència.

Ets fugaç,
com la vida mateixa.

Veo un enorme futuro

Edificios que rozan el cielo

El mundo cada vez más obscuro

Cada día sigue alzando el vuelo

Los robots ya tienen sentimientos.

Quiere al ordenador, dice tu padre.

Nunca olvides a los muertos,

Frente a ti cuenta tu madre.

Pero ella rápidamente se gira,

Pues más a la pantalla admira.

No llores, querido hijo,

También tú encontrarás tu escondrijo.

Veo un enorme futuro,

Sin más fulgor que el de las bombillas

Tú quédate frente al muro,

Bien callado estas a escondidas.

Y por más que grite yo,

La cabeza nadie levanta

Pues debajo están de la manta,

A mi padre y mi madre incluyo.

En la noche silenciosa camino.

las luces de arriba, inalterables,

siempre en su lugar me guían.

Desde el inicio de los tiempos

estáis siempre

queridas estrellas.

Ahora llego al borde del mar

luna. Te veo arriba y abajo.

En el cielo, blanca y poderosa

en el mar tú reflejo y tu halo

que me sigue y me alcanza

Ahora miro el mar en la noche

¿Qué se esconde en sus profundidades?

¿Por qué sabemos tan poco?

¿Vivirán criaturas mágicas,

o monstruos tan ciegos

como nosotros humanos,

tan ciegos e ignorantes?

Luna blanca y poderosa,

tu luz no puede con el mar

y la luz del Sol también se rinde

tras unos cientos de metros.

Más allá todo es oscuridad.

El hombre que llega a la Luna

y quiere conquistar Marte

no sabe qué hacer para ver,

no hay energía, fuente de luz

necesaria para desentrañar

tus secretos, fondo marino.

Todavía

¿Nos guiarán una vez más las estrellas?

Imagina’t un moment, pensa un segon
deixar de ser matèria, deixar de ser pes mort

Ni en set dies es formen, ni Isaac,
ni Asimov. Tornar al món més bàsic
tornar a la ciència de ficció.

Explosió invertida, deformació al revés,
la terra es menja, i tu ja no hi ets.

Imagina’t un moment, pensa un segon,
tornar a ser energia, tornar a ser atracció.

No humans, no presses, no sentits ni dolors
cap tona, cap aire, cap pes: bosó.

I que bé viuries, i quina il·lusió
l’electromagnetivitat compartida
per a tota relació.

Imagina’t un moment, pensa un segon
puntualitat extrema: quasi tres-cents mil milions
Oblida’t de volums, elimina la càrrega,
adéu a la massa, fins mai mol.

Ja no hi ha guerra, no hi ha destrucció,
no creem mals, no fem variacions,
tot es conserva, canvia, però només en la transformació.
Només la llum. Llum i foscor. I potser, color.

Imagina’t un moment, pensa un segon
Espectre per emoció, cada to, per un sabor.
La passió visible a l’ull nu, infraroig i absorció
Les violetes eren els X, el blau dels teus ulls es fon.

I des d’aquí ho veus, i em repeteixes
que la bellesa de la tempesta és el sol de colors,
l’arc iris, l’expressió més maca de radiació.
i des d’aquí et veig, i penso
que vull que passin els anys, que vull que s’aturi l’expansió
que la terra s’esgoti, que el sol es faci vell,
que tornem a ser energia, al buit del no res.

On posem les nostres mans, a qui donem la raó?
Friedmann, Doppler, Neumann o Bohr,
teories i eqüacions, d’aquelles que ens diuen
que el món serà fosc.

I si no et podré donar estrelles, no ens queda altra opció,
Eternitat compartida, ja ens ho deia Planck,
constància infinita dins l’ona viatjant.
I des d’aquí em mires i em preguntes què serà
d’aquell futur nostre, ja menys llunyà.

I des d’aquí et miro, i no veig res millor
que dins del desastre, jo vull ser un fotó.

Deixar de pensar, deixar de pensar

Atenció a tothom:
Per un món molt més segur
Saber el que tothom pensa
Una vida més segura
Una humanitat més perdurable

Imatges en pantalles
Vides reflectides.
Pensaments emmirallats.
No ser lliures de la pròpia ment
Ser esclaus de la llum, de la visió.

Deixar de pensar, deixar de pensar

Tenir por de donar la teva opinió
De ser diferent als altres
Emetre una altra freqü.ncia, longitud,
i que et descobreixin, que et jutgin

Si no penses, no emets
Si no emets, no reps
Ni interferències ni difusions
Solitud, foscor, buidor
Una pantalla en blanc i negre

Deixar de pensar, deixar de pensar

Viure estancats en un món quadrat
Estar limitats per infinites ones
Controlats i estudiats per tothom
Si la bola de cristall mostra el futur
La pantalla mostra el present

Comunicació amb els altres
Intercanvi ondulatori
canvi de medi
Reflexió i refracció
L’ona canvia de direcció

Deixar de pensar, deixar de pensar

Com deuria ser el món passat?
Sense estar controlats, ni restringits
Ple de colors, de sentiments
Poder amagar-ho tot, sense cap traïdora
Un món més personal i interior

I si pogués parar?
Només pitjant un botó.

Desconnectar-ho tot
Adéu al tres per deu a la vuit
Adéu a l’òptica
Adéu a la llum.

Y mientras, me encuentro mirando el cielo,
su color, su infinito, su tenue luz de tarde de invierno.

El Sol se va,
pero las calles ya se han iluminado para darnos luz.

Porque, ¿qué es la luz?

Querido, algunos dirán que la luz es el Sol,
que la luz es la bombilla de tu habitación,
que la luz es la farola que en medio de la noche te deja ver tu camino,
que la luz es todo aquello que nos ilumina, a nosotros,
cuerpos opacos que nos han enseñado que no podemos ver sin ella.

¿Ves el Sol? Allí si cruzas el mar con tu mirada, detrás de las montañas, se esconde.

Pero no temas, pronto volverá
y mientras no lo haga millones de bombillas en habitaciones,
y farolas en tus calles dejaran ver a tus ojos
unos ojos que forman parte de este mundo que no duerme
que piensa pero no siente.

Párate, hazme caso.
Ahora cierra los ojos, ¿qué ves?

No ves nada, no puedes pensar, te colapsas.

Pero haz un intento, siente,
siente tu cuerpo, siente tus emociones,
siente las respiraciones de las personas que caminan a tu lado por la calle

¿Lo ves?

¿Ves tu propia luz?

La luz que tu cuerpo irradia cuando siente.

¿Cómo te encuentras?

El Sol ya lo había planeado, él se va y deja de iluminarte el camino
para que no veas, para que no camines, ni te muevas,
para que pares de avanzar, para que solo sientas y seas como él.

Que brilles, y esa luz que desprendas
sea la que mueva el mundo cuando el Sol se levante.

Y ahora que lo sabes, corre,
díselo a los demás
y que así, en el futuro, la luz que queda cuando el Sol se esconde
sea la de nuestros cuerpos opacos,
que brillan cuando sienten.

When Ally woke up it took her a couple of minutes to remember what day it was and that’s all she
could do not to jump out of her bed and go wake her dads up. She’d been waiting for this day for two
months, if not all her life! It was surreal for her that there was no more waiting left to do, every process
has been completed, her measurements taken, all the terms and conditions explained thoroughly more
than once and she’d completed the course she needed in order to be ready.

She got to the Holography Today center five minutes before half past ten. One of her dads had had his
hologram built here twelve years ago and was really happy with the results. When Ally had turned
sixteen, the minimum age allowed by the government, her dads had granted her lifelong wish of
getting her hologram made. She’d be the first of her friends to have it, being a January baby, and she
couldn’t be more thrilled.

The time in the waiting room was dreadful, minutes seemed like hours and sure Ally had never been a
very patient girl but five minutes late to seeing her hologram for the first time was too much! Out of the
blue the by now familiar voice of the building called her name and said it was her time to come in just
as the door clicked open in front of her.

“Ooh lovely to see you, are you excited?” Dr. Phillips asked as she made her way through the door.
Her frantic look must be telling because he laughed as soon as he laid eyes on her. “Well well, nothing
to worry about, let’s do this!”. Dr. Phillips had very kind eyes, he was probably in his seventies, a
couple of years away from retiring, but he was passionate with what he did, at least he had been with
Ally. Making a hologram from scratch took time, two months of regular appointments in this particular
center, and Ally was sure that if her doctor hadn’t been so nice it would have been a very unpleasant
experience. She had found herself lacking a lot of scientific knowledge to truly understand the process
she had been a part of and Dr. Phillips had been kind enough to explain every step. Ally had already
made a complaint to her technology teacher, it’s not okay for them to get into the real world without
knowing the basics about holograms which are part of their everyday lives! They had, though,
undergone long hours discussing the ethics behind the whole concept of holograms and diverse
aspects regarding the laws in different countries.

The doctor was introducing some kind of code into the holographic screen now visible just above the
crystal structure that was always on his table but had never used in any sessions thus far. Suddenly a
little figure appeared in the middle of the transparent cupola. A tiny version of Ally was standing
expressionless in the middle and as one of her dads had once said it looked like a real life version of
creating a Sim. Ally’s excitement couldn’t be concealed anymore and when Dr. Phillips gave her the
watch that controlled the hologram a little shriek escaped her mouth.

“That’s all you need, now put it on.” As soon as she adjusted the watch on her wrist the small person
on the table started moving and in a couple of seconds it was completely synchronized with Ally’s
movements.

“This is amazing, thank you so much!”

“Don’t abuse your power Ally.”

“I won’t!”

As I grow up, I feel that time goes faster, as if one day was just a few hours or one year just six months.
It is probably one of the things I fear the most, time. We tend to think that time is endless, and that is
true, but not for us, not for humans. Since the beginning of time, human beings have tried to achieve
immortality but it seems to be impossible. I have always thought that for humans, life was quite long,
but I don’t anymore. I’ve probably changed my mind due to my eagerness to do great things in life.
Gandhi said that whatever you do in your life will be insignificant, but that it is very important that you
do it. And I totally agree with him.

I must admit that I never feared death, but now I do. Everyone meets that one special person in life
who changes you in the most unexpected time and in the most unpredictable way. I didn’t use to care
about the length of my existence, as I wasn’t concerned about my future. Now, I have this
overwhelming feeling which I can’t avoid and it makes me incredibly eager to live forever. Haven’t you
ever wished to freeze time in a certain moment because you feel so happy and fortunate and you don’t
want this feeling to ever go away?

When I close my eyes, I imagine a future where this is possible. I have heard that light is so powerful
because it travels so fast. Its speed is so high that it can beat time. As I said, for us, time is a problem,
but not for light. I dream one day in the future humans will be as powerful as light and will be able to
stop time. It is believed that if we could reach the speed of light we would feel time going slower. In
my dreams, I can do that. When I dream I am with you, the person responsible for making me wish
such a thing. We are in a place where a single year seems to be like 10 years on Earth. I love that idea.
The best part of my dream is that it is not impossible. As Gandhi said, what you do in life will be
insignificant but it is important that you do it. That is why if each of us puts in a little more effort, even if
it seems insignificant, in the future we will do great things; like travelling at the speed of light to beat
time.

Un raig de llum va creuar el cel en aquell moment. Era fortament visible a causa de les partícules de
contaminació en suspensió, que havíem heretat dels nostres besavis del segle XXI. El problema el
tenim ara, amb milers de tones de diòxid de carboni surant per l’atmosfera, on viure seria impossible
sense l’avanç en genètica i fotònica abismal que es va realitzar fa relativament poc, als anys 90 del
segle passat. Mitjançant el poder penetrador de la llum, es va aconseguir introduir al nostre cos una
cadena d’ADN que va permetre fer una part de la fotosíntesi a les nostres cèl·lules de la pell i
transformar el diòxid de carboni en oxigen. Per això ara tenim tots aquest color verdós.

Deixant de banda aquest progrés vital per a la supervivència de l’espècie humana a la Terra, quan vaig
veure aquell potent raig rogenc em dirigia al centre d’investigació de partícules i fotònica. Em
disposava a fer un viatge a través de l’espai fins a Tità, la lluna més gran de Saturn que ens pot
permetre deixar la Terra.

Vaig dirigir-me a la sala de teletransportacions. El meu company de fenia va venir cap a mi i em va
ajudar a posar-me cadascuna de les parts del complex vestit d’astronauta. Sabia que havia d’arribar a
una base humana en el planeta, però tota precaució és poca en viatges interplanetaris.

L’aparell de recollida de la informació era un gran cilindre de vidre, com el de les típiques pel·lícules
de ciència ficció del segle passat que tant m’agraden. Aquest cilindre recollirà la informació de les
meves partícules, em desintegrarà i les transmetrà a un recol·lector situat a Tità, que em tornarà a
reconstruir. Sona bastant dolorós, però per les experiències d’altres col·legues semblava que és un
viatge bastant relaxat, ja que la meva informació molecular es transmetrà via llum en un viatge d’unes
dues hores i mitja fins al gegant gasós. El vestit d’astronauta és un entre d’altres factors de seguretat,
si la llum patís un desviament de la seva òrbita, em tornaria a reconstruir dins d’aquest vestit adaptat i
quedaria surant per l’espai esperant la recollida, o la mort.

Vaig decidir no pensar-m’ho més i entrar a la màquina. Els meus companys em van somriure i van
activar l’aparell. No vaig notar res. Instantàniament em vaig despertar surant per l’espai. Alguna cosa
havia anat malament, vaig parlar per l’intercomunicador però no sentia res. Res tret del soroll etern del
silenci espacial. Una buidor absoluta, sense sol, ni planetes, només es veien les estrelles perdudes en
l’horitzó. De sobte, una llum rogenca, com la d’aquell mateix dia abans de ser enviat a l’espai, va
travessar per davant meu. Impossible! – vaig pensar- per veure-la hauria de ser emesa per algun cos i
no n’hi ha cap! El meu intercomunicador no parava d’emetre sons incomprensibles, però entre aquests
brunzits un rumor em va parlar.

Era una veu femenina, que em xiuxiuejava el perquè d’aquella llum. Eren uns éssers tetradimensionals,
per això m’era impossible veure’ls. Deien que eren humans més desenvolupats que nosaltres i que
suraven l’espai temps. Un esclat de so va tornar a sortir del meu auricular i vaig aparèixer en una sala
de teletransport semblant a la terrestre, l’únic que a través dels vidres es veia un anell de pols i gas.
Havia arribat a Tità.

Cuando en la calle, apenas iluminada
por esbeltas farolas doradas,
la niña de los inmensos ojos azules
levantaba su inocente mirada,
una dulce y amarillenta luz
bañaba su delicada cara.

¿Qué será de la luz – se preguntaba –
cuando solo sea una estrella blanca en la oscuridad?
¿Iluminará pequeños caminos
para los que en la noche estén perdidos?

¿Se encenderá en los ojos de aquellos
que con avidez devoran hojas
escritas con miles de verdades inventadas?

Puede que siga componiendo
los viejos carteles de los locales
que nunca cierran
o que sea un destello que guíe
las naves que por oficio atraviesan
una noche negra y eterna.

¿Será los ojos de androides de plateado acero
o de autómatas que, olvidados,
esperarán volver a ser utilizados?

Nunca lo sabré – se decía.

Y, cuando inmersa en sus pensamientos,
la niña sonreía, se giraba y volvía a casa
en la calle solo quedaba la luz en las farolas blancas.

Maneres de tractar un tumor
ens ha donat sempre mals de cap;
la recerca biomèdica per fi ha trobat
com fer que el Massagué es posi de bon humor.

Els cervells dels investigadors treien fum
per distingir les cèl·lules bones de les dolentes
i fins avui els científics anaven a les palpentes
perquè no havien pensat a posar-hi la llum.

Un dibuixant de còmic es va inventar unes històries
d’uns marcians que abduïen malalts a la seva nau.
Els injectaven un sèrum que el mal buscava
i el trobaven amb la projecció d’una llum blava.

I així va ser com un científic espavilat
va llegir al saló del còmic aquest relat.
Se li va encendre el llum d’un nou tractament
que solucionaria per distingir el bo del dolent.

Injectarà al tumor un material fotosensible,
per enganxar-se així a les cèl·lules malignes,
i, marcades del tractament les dianes,
projectarà feixos de llum com una fototeràpia increïble.

Recordes la nostra mel a la lluna?
I el viatge a Mart?
Si se t’escapa alguna engruna,

No passis ànsia.
És la teva memòria que es torna runa.
Avui, en el nostre dia especial,
Voldria regalar-te una mostra original
Quelcom que no pogués fer-ho algun altre.
Per això vaig robar les estrelles

-No ho diguis a ningú.-
I vaig fer-ne un collar de llum
Que harmonitzava amb les teves espatlles i
s’il·luminava quan somreies a algú.

Avui, et beso als llavis,
Secret benaurat dels més savis,
I em nodreixo del teu cos incandescent,

Perquè recordis cada dia
del nostre amor que per la nit cedia
I l’any tres mil vint-i-quatre
quan la meva llum et corresponia.

– Caram!- Vaig exclamar, sense saber si riure o preocupar-me.

– I així doncs, què em passa?- vaig preguntar al doctor.

El metge amb aires de superioritat va riure, com si tothom sabés perfectament què coi era una “parálisis congénita del músculo superior oblicuo del ojo derecho”, i amb el seu profund i bonic accent xilè va dir: “las palabras hablan, ¡escúchalas!”, i marxà. Com podeu imaginar, no vaig poder evitar una cara de sorpresa seguida d’un tímid somriure. Aquelles paraules quedarien per sempre dins meu, però això ja és una altra història. El cas és que, quan vaig per fi entendre les paraules, vaig quedar-me sol a l’habitació d’aquell hospital blanc i vaig anar a mirar per la finestra. Greu error, si no vols acabar en una espiral de pensaments deambulant pel cap que només et porten confusió. Doncs justament això és el que em va passar. No sé què és exactament, però mirar per a finestra inevitablement et condueix a una melanconia interna i profunda, una pau amb la que podem entrar en el fons de nosaltres mateixos, una pau molt preuada en els temps que vivim. El cas és que vaig començar a pensar: com deu veure l’altra gent? Potser jo, amb aquesta malaltia que tinc de tota la vida (per qui no ho sap, justament això vol dir “congènita”), mai he vist la realitat tal com és! Potser he viscut sempre enganyat i el que veig ara blanc en realitat és marró, i el que és a la dreta per a mi, potser és a l’esquerra, i el cervell i els sentits m’enganyen. Uf, que complicat! Conclusió? Amb un bon maldecap i més perdut que al principi, em vaig estirar al llit cap per amunt, observant (si es pot dir així) el sostre llis. Fins que va arribar el metge -“Señorito Descartes, ya puede irse-“. Jo tenia mil preguntes per fer-li a aquell savi, però va desaparèixer i no vaig tenir més remei que marxar sense saber exactament què tenia ni què em passaria, però havent descobert unes preguntes i respostes que serien clau per al meu futur.